Mostra la font per a Epictet: Manual i Converses (Selecció)

{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Epictet: Manual i Converses (Selecció)|Idioma=Espanyol}}
'''Manual'''

''1.'' De totes les coses del món, unes depenen de nosaltres, i les altres no. Les que depenen de nosaltres són l'opinió, el voler, el desig i l'aversió; en una paraula, totes les nostres accions.

''2.'' Les que no depenen de nosaltres són el cos, els béns, la reputació, les dignidades; en una paraula, totes les coses que no són acció nostra.

''3.'' Les coses que depenen de nosaltres són lliures per la seva naturalesa, res pot detenir-les ni destorbar-les; les que no depenen de nosaltres es veuen reduïdes a impotència, esclavitzades, subjectes a mil obstacles, completament estranyes a nosaltres.

''4.'' No oblidis doncs que si consideres lliures les coses que per la seva naturalesa estan esclavitzades, i tens com a pròpies les que depenen d'un altre, trobaràs obstacles a cada pas, estaràs trist, inquiet i dirigiràs retrets als déus i als homes. En canvi, si només consideres teu el que et pertany i estrany a tu el que pertany a un altre, ningú mai t'obligarà a fer el que no vols, ni t'impedirà fer la teva voluntat. No recriminaràs a ningú. No faran res, ni la cosa més petita, contra la teva voluntat. Ningú et causarà cap dany, i no tindràs cap enemic, doncs no t'ocorrerà res que pugui perjudicar-te.

''10.'' El que inquieta als homes no són les coses, sinó les seves opinions de les coses. Per exemple, la mort no és un mal, perquè si ho anava, així l'hi hauria semblat a Sòcrates. Però el mal és l'opinió que es té que la mort és un mal. Per tant, quan ens sentim contrariats, inquiets o tristos, no hem d'acusar a ningú més que a nosaltres mateixos, és a dir, a les nostres opinions.

''11.'' És propi d'un ignorant tirar la culpa als altres de les seves desgràcies; en canvi acusar-se només a si mateix, és propi d'un home que comença a instruir-se; i no acusar ni als altres, ni a si mateix, és el que fa l'home instruït.

''14.'' No pretenguis que les coses ocorrin com tu desitges, sinó desitja que ocorrin tal com es produeixen, i seràs sempre feliç.

''22.'' El veritable amo de cadascun de nosaltres és aquell que pot donar-nos o llevar-nos el que volem o el que no volem. Per tant, si vols ser lliure, no desitgis o no fugis de res del que depengui dels altres, si no, seràs necessàriament esclau.

''25.'' No oblidis que ets actor en una peça en què l'autor ha volgut que intervinguis. Si vol que sigui llarga, representa-la llarga, si la vol curta, representa-la curta. Si vol que exerceixis el paper de captaire, fes-ho el millor que puguis. I igualment si vol que facis el paper d'un príncep, d'un plebeu, d'un coix. A tu et correspon representar bé el personatge que se t'ha donat; però a un altre correspon triar-t'ho.

''27.'' Si vols ser invencible, no et comprometis mai en una lluita més que quan de tu depengui la victòria.

''42.'' Has de saber que el principi de la religió consisteix a tenir opinions encertades sobre els déus, creure que existeixen, que estenen la seva providència a tot, que governen el món amb saviesa i justícia, que tu has estat creat per obeir-los, per acceptar tot el que et succeeix i per a conformar-te amb això voluntàriament com a coses que procedeixen d'una providència molt bona i sàvia. D'aquesta manera mai retrauràs als déus, i mai els acusaran de no cuidar de tu. Però només pots tenir aquestes disposicions apartant el bé i el mal de les coses que no depenen de nosaltres, i situant-los en les quals depenen de nosaltres. Perquè si consideres un bé o un mal alguna de les coses que ens són estranyes, és de tota necessitat que, quan estiguis frustrat en el que desitges. o et succeeixi el que tems, et lamentis i odiïs als quals són la causa de la teva desgràcia.

''44.'' Igual que quan camines vas amb compte de no trepitjar un clau o de no torçar-te el turmell, també has de cuidar que no danyis la part que és propietària de tu, la raó que et condueix. Si en totes les accions de la nostra vida observem aquest precepte, obrarem rectament.

''81.'' Comença totes les teves accions i totes les teves empreses amb aquesta súplica [de Cleant]: «Condueix-me, gran Zeus, i tu, poderosa Destinació, al lloc on heu fixat que haig d'anar. Us seguiré resoltament i sens dubte. I si volgués resistir-me a les vostres ordres, a més de tornar-me malvat i impietós, sempre hauria de seguir-vos encara en contra de la meva voluntat».

'''Converses'''

''I, 9.'' Si és cert que hi ha un parentiu entre Déu i els homes, com pretenen els filòsofs què poden fer els homes, sinó imitar a Sòcrates, i no respondre mai a qui els pregunta quin és el seu país: «Sóc [ciutadà] d'Atenes, o de Corint», sinó: «Sóc ciutadà del món»? Si hem comprès l'organització de l'univers, si hem comprès que «la principal i més important de totes les coses, la més universal, és el sistema compost pels homes i Déu, que d'ell procedeixen tots els orígens de tot el que té vida i creixement a la terra, especialment els éssers racionals, perquè ells solos per naturalesa participen de la societat divina, per estar units a Déu per la raó», per què no ens hem de anomenar ciutadans del món? I per què no ens hem de anomenar fills de Déu? Per què hem de témer els esdeveniments, qualssevol que siguin? A Roma, el parentiu amb Cessar, o amb algun home poderós, basta per viure amb seguretat, per a estar per sobre de tot menyspreu i de tot temor i el fet de tenir a Déu per autor, per pare i per protector, no podrà bastar-nos per alliberar-nos de pesessis i terrors?

''I, 12.'' L'home de bé sotmet la seva voluntat al que governa l'univers, com els bons ciutadans ho fan a la llei de la seva ciutat. I el que s'instrueix ha de preguntar-se: «Com podré seguir als déus en tot, i viure content sota el mandat diví, i com podré arribar a ser lliure?» Perquè és lliure aquell a qui tot li ocorre segons la seva voluntat i a qui ningú pot obstaculitzar. -Però jo vull que tot succeeixi segons el meu desig, qualsevol que sigui.-Tu desvarieges. No saps que la llibertat és alguna cosa bell i preciós? I desitjar que es produeixi el que em plau, pot no només no ser bell, sinó ser el més horrible que hi ha. Què fem si es tracta d'escriure? Em proposo escriure el nom de Déu com em plau? No, sinó que m'ensenyen a escriure-ho com ha de fer-se. I quan es tracta de música? El mateix. I per a les arts i les ciències? [El mateix.] Seria inútil aprendre les coses, si cadascun pogués acomodar els seus coneixements a la seva voluntat. I únicament en el domini més seriós i més important, el de la llibertat, em seria permès voler a l'atzar? De cap manera, sinó que instruir-se consisteix precisament a voler que cada cosa succeeixi com succeeix. I com succeeix? Com ho ha manat l'Ordinador.

''II, 5.'' És difícil unir i combinar aquestes dues [actituds]: la cura del que està sotmès a les influències de les coses, i la fermesa del que roman indiferent. Però no és impossible. És com quan hem de navegar. Què està a les meves mans? L'elecció del pilot, dels mariners, del dia, del moment. Després ve una tempestat: què haig de fer? El meu paper s'ha acabat, correspon actuar a un altre, al pilot. Però el vaixell s'enfonsa: què haig de fer? Em limito a fer el que està en el meu poder: ofegar-me sense por, sense crits, sense recriminar a Déu, sinó pensant que el que ha nascut deu també perir. Jo no sóc etern, sóc home, part del tot com l'hora [és part] del dia. Haig de venir com l'hora i passar com l'hora. Què m'importa com pas, si és ofegant-me o per una febre? Ha de passar per qualsevol mitjà d'aquesta classe.

''II, 19.'' Observeu-vos a vosaltres mateixos, i descobrireu a quina secta pertanyeu. La majoria descobrireu que sou epicuris, alguns peripatètics, i altres relaxats. Perquè on heu demostrat amb els vostres actes que considereu la virtut com a igual i encara superior a tot la resta'? Mostreu-me un estoic, si teniu algun. [...] Mostreu-me un home malalt i feliç, en perill i feliç, moribund i feliç, exiliat i feliç, menyspreat i feliç. Però no podeu mostrar-me a l'home així modelat. Mostreu-me almenys al que està orientat en aquesta direcció. Creeu que heu de mostrar-me al Zeus de Fidias o a l'Atenea, un objecte d'ivori o d'or'? És una ànima el que un de vosaltres ha de mostrar-me, una ànima d'home que vulgui conformar-se amb el pensament de Déu, no proferir queixes contra Déu o contra un home, no caure en falta en les seves empreses, no xocar amb els obstacles, no irritar-se, no cedir a l'enveja o la gelosia. sinó (,per què usar circumloquis?) fer-se un Déu abandonant a l'home, i en aquest cos mortal voler la societat de Zeus. Mostreu-ho. Però no podeu.
{{Ref|Ref=''Manual i Converses (selecció),'' R. Verneaux'', Textos de los grandes filósofos. Edat Antiga,'' Herder, Barcelona 1982, p.99-103.|Títol=Manual i Converses (selecció),'' R. Verneaux'', Textos de los grandes filósofos. Edat Antiga,|Cita=true}}
{{InfoWiki}}