Mostra la font per a A. Kojeve: la indeterminació

{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=A. Kojeve: la indeterminació|Idioma=Español}}
En 1928, Niels Bohr va publicar un article notable en el qual donava una interpretació gnoseològica general dels arguments d'Heisenberg [...].

Segons Bohr, la relació d'imprecisió d'Heisenberg és l'expressió matemàtica d'un principi absolutament general, segons el qual no és possible que hi hagi observació física alguna sense que l'estat del que s'observa no quedi modificat pel fet mateix de ser observat. Certament, des de feia molt temps, els físics imaginaven que les experiències que ells feien per determinar l'estat d'una entitat física modificaven en general aquest estat. En introduir, per exemple, un termòmetre s'altera lleugerament la temperatura que es vol mesurar; en utilitzar un potenciòmetre per a determinar l'estat elèctric d'un cos, es pertorba necessàriament aquest estat; i així successivament. Per això, tots els observadors prenien tota classe de precaucions destinades a atenuar les pertorbacions provocades pels instruments de mesura. Però, en arribar d'aquesta manera a obtenir resultats cada vegada més precisos, van acabar per oblidar que en principi és impossible procedir per aquesta via fins al final, eliminant per complet tots els canvis que causa l'observador. En particular, els científics de l'època clàssica semblen haver oblidat que fins al simple fet de veure un objecte físic ha de necessàriament comportar una modificació de l'estat de l'objecte percebut. Se sabia, certament, que per a ''veure'' un objecte calia enviar un feix de llum que es reflecteixi sobre ell i retorni cap a l'observador, i se sabia igualment que (segons la teoria de Maxwell confirmada pels experiments de Lébédeft) aquest feix de llum havia d'exercir una pressió sobre l'objecte il·luminat modificant així el seu estat. Però es tendia massa a subestimar la importància d'aquest fet, i ningú abans d'Heisenberg havia pensat a treure totes les conseqüències importants que implica. Aquesta omissió s'explica psicològicament quan es pensa que la física clàssica tractava amb cossos macroscòpics, en relació amb els quals les modificacions provocades per la llum que s'utilitza per observar-los són en realitat negligibles: fins i tot tenint en compte aquestes pertorbacions, els teòrics i els experimentadors de la física macroscòpica no haurien pogut arribar a altres resultats que els que s'havien obtingut. Era, doncs, natural i legítim ignorar aquestes pertorbacions. Però a escala microscòpica la situació ja no és la mateixa: aquí les pertorbacions en qüestió ja no poden ser ignorades. La física atòmica tenia, doncs, que arribar necessàriament tard o d'hora a prendre consciència de la veritat innegable, degudament formulada per Bohr, és a dir, a reconèixer que l'observació modifica l'observat. [...] Però ja que l'observació provoca necessàriament una modificació de l'estat observat, modificació la naturalesa de la qual no es coneix exactament, en principi és impossible conèixer exactament l'estat inicial de l'evolució objectiva que es vol preveure. Les previsions fetes sobre la base de l'estat inicial observat no corresponen, per tant, exactament a la realitat. En conseqüència, no es pot mai verificar el principi del determinisme causal exacte. Cal rebutjar-lo definitivament del domini de la física. Així, si els principis fonamentals de la física clàssica no permeten afirmar –com ho fa amb Heisenberg la física moderna– l'existència d'un límit constant finit de la precisió teòricament possible, almenys permeten mostrar que la idea d'una observació i, per tant, d'una previsió absolutament exacta i contradictòria és impossible quan idea física.
{{Ref|Ref=''L´idée du déterminisme dans la physique classique et dans la physique moderne'', Librairie Génerale Française, París 1990, p. 152-155.|Títol=L´idée du déterminisme dans la physique classique et dans la physique moderne|Cita=true}}
{{InfoWiki}}