Mostra la font per a Pascal: l'aposta

{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Pascal: l'aposta|Idioma=Español}}
l'aposta

-Examinem, doncs, aquest punt i diguem: «Déu existeix, o no existeix.» De quin costat ens inclinem? La raó no pot aquí determinar res: hi ha un caos infinit que ens separa. Es juga una partida, a l'extrem d'aquesta distància infinita, on resultarà cara o creu. Qui guanyarà? Amb raó no podeu fer ni l'un ni l'altre; amb raó no podeu defensar cap dels dos.

No retragueu, doncs, de falsedat als quals han fet la seva elecció; perquè vosaltres no sabeu res d'això.

-«No; però jo els retrauré per haver fet, no aquesta elecció, sinó una elecció; perquè encara que el que va triar creu i el que va triar cara faltin anàlogament, els dos són a falta: el just és no apostar.»

-«Sí; però cal apostar. Això no és voluntari; us heu embarcat en això: Quin partit prendrem? Vegem. ja que cal triar, vegem el que us interessa menys. Teniu dues coses que perdre: la veritat i el bé, i dues coses que obstinar: la vostra raó i la vostra voluntat; el vostre coneixement i la vostra beatitud; i la vostra naturalesa té dues coses que fugir: l'error i la misèria. La vostra raó no es perjudica més triant l'un que l'altre, ja que cal triar necessàriament. Vet aquí un punt buit. Però i la vostra beatitud? Pesem el guany i la pèrdua, apostant a creu al fet que Déu existeix. Tinguem en compte aquests dos casos: si guanyeu, guanyeu tot; si perdeu, no perdeu res. Aposteu, doncs, perquè Déu existeix, sense vacil·lar.

-«Això és admirable. Si, cal apostar; però jo aposto potser massa.»

-Vegem. ja que hi ha anàleg atzar de guany i de pèrdua, si no teniu més que guanyar dues vides per una, podreu àdhuc apostar; però si hi havia tres a guanyar, caldria jugar (ja que esteu en la necessitat de jugar), i seríeu imprudent, estant obligat a jugar, no aventurar la vostra vida per guanyar tres a un joc on hi ha igual atzar de pèrdua i de guany. Però hi ha una eternitat de vida i de felicitat. I, sent així, encara que hi hagués una infinitat de sorts, de les quals una sola fos per a vós, tindríeu encara raó per apostar un contra dues; i obraríeu insensatament, estant obligat a jugar, refusant jugar una vida contra tres, a un joc en què d'una infinitat d'atzars hi ha un per a vós, si hi havia una infinitat de vida infinitament joiosa que guanyar, una probabilitat de guany contra un nombre infinit de probabilitats de pèrdua, i el que jugueu és finit. Això lleva tot partit: a tot arreu on està l'infinit, i on no hi ha infinitat de probabilitats de pèrdua contra la de guany, no hi ha per balancejar, cal donar-ho tot. I així, quan s'està obligat a jugar, cal renunciar a la raó per conservar la vida, més aviat que aventurar-la pel guany infinit, tan ràpida a arribar com la pèrdua del no-res.
{{Ref|Ref=''Pensamientos'', 451, Orbis, Barcelona 1984, p. 154-156.|Títol=Pensamientos|Cita=true}}
{{InfoWiki}}