Mostra la font per a Dubte hiperbòlic

{{ConcepteWiki}}
[[File:descar10.gif|thumb|René Descartes]]
El dubte universal i metòdica de [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], qui, volent trobar una veritat indubtable, dubte sistemàticament no només del coneixement de vegades enganyós dels [[sentits|sentits]], dels [[raonament|raonaments]], que de vegades no són més que [[paralogisme|paralogismes]] o raonaments aparents de fet falsos, dels [[enunciat analític, o proposició analítica|enunciats analítics]], com són els de les matemàtiques, que podem fer tant desperts com en somni, sinó també de la mateixa sensació de [[certesa|certesa]], de la sensatesa de la [[raó|raó]] i fins de la mateixa [[evidència|evidència]], això és, de la pròpia [[consciència|consciència]]: no és impossible que Déu
li hagi creat de manera que s'equivoqui quan creï estar cert, això és, que Déu sigui «pervers»; o almenys és possible que existeixi un «geni maligne», arter, enganyador, poderós i astutíssim, que li està obligant a tenir per veritable la falsedat (veg. [[Recurs:Descartes: el geni maligne|text]] 1 i [[Recurs:Descartes: superació del dubte hiperbòlic|text]] 2 ).

Descartes anomena «hiperbòlic» ([[Recurs:cita Descartes 4|vegeu la citació]]) el seu [[dubte|dubte]], precisament perquè es recolza en el supòsit més extrem, exagerat (''hipèrbole''), que la raó pogués equivocar-se fins i tot davant l'evidència, la qual cosa suposa, simplement, el descontrol absolut de la raó, això és, la demència.



{{Etiqueta
|Etiqueta=Història
}}
{{InfoWiki}}