Mostra la font per a Heidegger: Déu ha mort

{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Heidegger: Déu ha mort|Idioma=Español}}
Nietzsche va consignar per vegada primera la frase «Déu ha mort» en el tercer llibre de l'obra ''<small>L</small>a ciència jocunda ''[''La gaia ciència''], publicada en 1882, Amb aquesta obra comença el camí de Nietzsche cap a l'elaboració de la seva postura metafísica fonamental. Entre aquesta obra i l'obertura esforço per configurar l'obra principal projectada es va publicar ''Així parlà Zaratustra''. L'obra principal projectada no es va acabar mai. Provisionalment havia de portar el títol de ''La voluntat de poder'' i se li va donar el subtítol de «Assaig d'una subversió de tots els valors».

Ja de jove, Nietzsche havia acariciat la idea de la mort d'un déu i de l'extinció dels déus. En unes anotacions de l'època de l'elaboració de la seva primera obra ''El naixement de la tragèdia'', escriu Nietzsche (1870): «Creo en la sentència germànica primitiva: tots els déus han de morir». En la seva joventut, Hegel esmenta, al final del tractat ''Fe i saber ''(1802) el «sentiment en què es funda la religió dels temps moderns -el sentiment: Déu mateix ha mort...». La frase de Hegel té un sentit diferent de la de Nietzsche. No obstant això, hi ha entre ambdues una relació essencial que s'amaga en l'essència de tota metafísica. Al mateix ordre de coses pertany, encara que per motius oposats, la frase de Pascal, presa de Plutarc: «El gran Pan est mort» (''Pensées'', 695).

El text complet de la peça número 125 apareix en l'obra ''La ciència jocunda''. La peça porta com a títol ''El frenètic'', i diu així:

''El frenètic''. - No vau sentir parlar d'aquell boig que en el matí radiant va encendre una llanterna, es va ser al mercat i no cessava de anomenar: «Busco a Déu ! Busco a Déu !»? I com allí s'ajuntaven molts que no creien en Déu, ell va provocar grans riallades. S'haurà perdut?, deia un. S'ha escapat com un nen?, deia un altre. O estarà amagat? Li fem por? Es va embarcar?, va emigrar?, cridaven barrejant els seus riures. El boig va saltar enmig d'ells i els va travessar amb la mirada. «A on va ser Déu? -va exclamar-, vaig a dir-vos-ho. Nosaltres ho hem matat -vosaltres i jo ! Tots nosaltres som els seus assassins ! Però, com ho vam fer? Com vam poder xarrupar el mar? Qui ens va donar l'esponja per esborrar tot l'horitzó? Què vam fer quan deixem anar aquesta terra del seu sol? Cap a on es mou ara? Cap a on ens movem nosaltres? Ens allunyem de tots els sols? caiem incessantment? I cap a enrere, cap a un costat, cap a endavant, cap a tots els costats? Per ventura existeix encara un dalt i un baix? No anem com a través d'una res infinita? No ens entela l'espai buit? No fa més fred? No ve contínuament nit i més nit? No hem d'encendre llanternes en els matins? No sentim encara res del soroll dels enterradors que van enterrar a Déu? No fem olor encara res de la descomposició divina?- També es descomponen els déus! Déu ha mort! Déu segueix mort! I nosaltres ho hem matat! Com ens consolaríem, nosaltres, els pitjors de tots els assassins? El més sagrat i poderós que fins ara posseís el món, s'ha dessagnat sota els nostres ganivets -qui esborrarà de nosaltres aquesta sang? Amb quina aigua podríem netejar-nos? Quines festes expiatòries, quins jocs sagrats, haurem d'inventar? No és massa gran per a nosaltres la grandesa d'aquesta gesta? Per ventura no caldrà que arribem a ser déus per semblar dignes d'ella? Mai va haver-hi gesta més gran -i qui neixi després de nosaltres pertany, a causa d'aquesta gesta, a una història superior a tota la història anterior !» - Llavors va guardar silenci el boig i va mirar de nou als seus oïdors: també ells guardaven silenci i ho miraven estranyats. Finalment, ell va tirar la seva llanterna al sòl fent-la trossos i apagant-la. «Vinc massa aviat, va dir llavors, encara no ha arribat l'hora. Aquest enorme esdeveniment està en camí encara i vaga -encara no ha penetrat fins a les oïdes dels homes. El raig i el tro necessiten temps, la llum dels astres necessita temps, les gestes necessiten temps, àdhuc després d'haver-se fet, per ser vistes i sentides. Aquesta gesta està més lluny d'ells que els estels més distants -''i, no obstant això, són ells els qui les van fer!». ''Es refereix encara que el boig va penetrar aquest mateix dia en diferents esglésies i es va posar a cantar en elles la seva ''Requiem aeternam deo''. Havent-li fet sortir i interrogat, es va limitar a contestar sempre: «Què són doncs encara aquestes esglésies, si ja no són fosses i tombes de Déu?».

Quatre anys després (1886), Nietzsche va afegir als quatre llibres de'' La ciència jocunda '' un cinquè llibre titulat: «Nosaltres els impàvids». La primera peça d'aquest llibre (Aforisme 343) porta el títol de: «El més gran dels esdeveniments moderns -que «Déu ha mort», que la creença en el Déu cristià s'ha convertit en incredulitat- ja va començar a projectar les seves primeres ombres sobre Europa».

D'aquesta frase es desprèn clarament que la frase de Nietzsche sobre la mort de Déu al·ludeix al Déu cristià. Però no és menys cert, i cal tenir-ho present per endavant, que el nom de Déu i el Déu cristià s'empren en el pensament de Nietzsche per a designar el món sobrenatural. Déu és el nom per al domini de les idees i els ideals. Aquest domini del sobrenatural es considera des de Plató -millor dit: des de l'última època grega i des de la interpretació cristiana de la filosofia platònica- com el veritable món, el món real pròpiament dit. A diferència de l'ell, el món sensible és només el d'aquesta vida, el variable i, per tant l'aparent, l'irreal. El món d'aquesta vida és la Vall de Llàgrimes, a diferència de la Muntanya de la Benaurança Eterna en l'altra vida. Si, com encara fa Kant, denominem físic el món sensible en el seu més àmplia accepció, el món suprasensible és el món metafísic.

La frase «Déu ha mort» significa: el món suprasensible manca de força operant. No dispensa vida. La metafísica, és a dir, per Nietzsche, la filosofia occidental entesa com a platonisme, es va acabar. Nietzsche entén la seva pròpia filosofia com a moviment contrari a la metafísica, és a dir, per a ell, contra el platonisme.
{{Ref|Ref=''Sendas perdidas'', Losada, Buenos Aires 1960, 2ª ed., p. 178-180.|Títol=Sendas perdidas|Cita=true}}
{{InfoWiki}}