Mostra la font per a Plotí: Ennèades (Selecció)

{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Plotí: Ennèades (Selecció).|Idioma=Español}}
1. LA PURIFICACIÓ DE L'ÀNIMA

''1, 6, 5-9.'' Tal vegada serà útil a la nostra investigació saber què és la lletjor i per què es manifesta. Considerem una ànima lletja, intemperante i injusta. Està plena dels majors desitjos i de la major inquietud, temorosa per covardia, envejosa per mesquinesa. lndudablement pensa, però només pensa en objectes baixos i mortals. Estima els plaers impurs, viu la vida de les passions corporals, troba el seu plaer en la lletjor. [...] Porta una vida enfosquida per la barreja del mal, una vida unida a molt de mort. No veu el que una ànima ha de veure. No pot romandre en si mateixa, perquè sense parar es veu cridada cap a l'exterior, l'inferior i l'obscuro. [...] Com si algú, enfonsat en el fang d'un cenagal, no mostrés ja la bellesa que posseïa, i com si només es veiés d'ell el fang que ho cobreix. La lletjor li ha arribat per l'addició d'un element estrany, i si ha de tornar a ser bell, li costarà rentar-se i purificar-se per ser el que era. [...] La lletjor per a l'ànima és no ser ni neta ni pura, igual que per a l'or, és estar ple de terra: si se separa aquesta terra, queda l'or i és bell quan està separat de les altres coses i queda solament aconsegueixo mateix. De la mateixa manera, l'ànima, separada dels desitjos que té pel cos, i dels quals s'ocupa massa, alliberada de les altres passions, purificada del que conté quan està unida al cos, deixa tota la lletjor que li produeix l'altra naturalesa.

Segons una dita antiga, la temprança, el valor, tota virtut, i la mateixa prudència, són purificacions. Per això els misteris diuen amb paraules encobertes que l'home que descendeix a l'Hades sense haver-se purificat serà col·locat en un cenagal, perquè l'impur estima els fangales a causa dels seus vicis, com es complauen amb ells els porcs, el cos dels quals és impur. Què serà doncs la temprança, sinó separar-se dels plaers del cos i àdhuc fugir d'ells, perquè són inmundos i no són els de un ésser pur? El valor consisteix en no témer a la mort. Ara bé, la mort és la separació de l'ànima i el cos. I no temerà aquesta separació aquell que desitja estar separat del cos. La grandesa de l'ànima és el menyspreu de les coses d'aquest món. La prudència és el pensament que s'aparta de les coses d'a baix i condueix a l'ànima cap a les coses d'a dalt. L'ànima, una vegada purificada, es fa forma, raó, enterament incorpórea, espiritual; pertany sencera al diví on està l'origen de la bellesa. Per tant l'ànima, reduïda a la intel·ligència, és molt més bella. Però la intel·ligència és per a l'ànima una bellesa pròpia i no estranya, perquè l'ànima està llavors realment aïllada. Per això es diu amb raó que el bé i la bellesa de l'ànima consisteixen a fer-se semblants a Déu, perquè de Déu ve el bell i la destinació dels éssers. [...]

Hi ha doncs que remuntar-se cap al bé que tota ànima desitja. Si algú ho ha vist, sap el que vull dir i quin bell és. Com bé, és desitjat, i el desig tendeix cap a ell. Però només ho aconsegueixen els que pugen cap amunt, es tornen cap a ell, i es despullen de les vestidures dels quals s'han revestit en el seu descens; com els quals es dirigeixen als santuaris dels temples han de purificar-se, llevar-se els seus antics vestits i entrar sense ells. Fins que, havent abandonat en aquesta pujada tot el que és estrany a Déu, un vegi tot sol en el seu aïllament, la seva simplicitat i la seva puresa, a aquell de qui tot depèn, cap al qual tot mira, per qui tot és, viu i pensa; perquè ell és la causa de la vida, de la intel·ligència i de l'ésser.

Si ho veiem, quin amor i quins desitjos sentirem volent-nos unir a ell! Quina sorpresa unida a què plaer! Perquè el que no ho ha vist encara pot tendir cap a ell com cap a un bé; però el que ho ha vist, ha d'estimar-ho per la seva bellesa, estar ple d'espant i de plaer, viure en un espasmo bienhechor, estimar-ho amb un amor veritable ple d'ardents desitjos, riure's dels altres amors, i menysprear les preteses belleses d'abans. [...] Totes les altres belleses són adquirides, barrejades, derivades, vingudes d'ell. Per tant, si veiéssim a aquell que dóna la bellesa a totes les coses, però que la dóna romanent el mateix i que no rep res en ell, si romanguéssim en aquesta contemplació, de quina bellesa mancaríem encara? Perquè ell és la veritable i primera bellesa, que fa bells i amables als quals ho estimen.

Per tant s'imposa a l'ànima un gran i suprem combat en què empri tot el seu esforç, a fi de no quedar-se sense participar en la millor de les visions. El que l'aconsegueix és feliç, gaudint d'aquesta visió joiosa. El que no l'aconsegueix és veritablement desgraciat. Perquè el que no ha bells colors o bells cossos és tan desgraciat com el qual no aconsegueix el poder, la magistratura o la reialesa. [Però és desgraciat el que no troba el bell] en si i només. Hem d'abandonar els regnes i la dominació de la terra sencera, del mar i del cel, si per aquest abandó i aquest menyspreu podem tornar-nos cap a ell i veure-ho.

Fugim doncs cap a la nostra bienamada pàtria, aquest és el millor consell que pot donar-se. Però quin és aquesta fugida i com pujar? Com Ulisses que va escapar, segons diuen, de la maga Circe i de Calipso, és a dir, segons em sembla, que no va consentir a quedar-se al seu costat, malgrat els plaers dels ulls i de totes les belleses sensibles que allí trobava. La pàtria és per a nosaltres el lloc d'on venim i on està el nostre pare. Què són doncs aquest viatge i aquesta fugida? No hem de realitzar-la amb els nostres peus, perquè els nostres peus ens porten d'una terra a una altra. Tampoc hem de preparar un tronc de cavalls o un vaixell, sinó que cal deixar tot de costat i cessar de mirar, canviar aquesta vista per una altra i despertar la que tots posseeixen, però que usen poc.

I què veu aquest ull interior? Quan es desperta, no pot veure bé els objectes brillants. L'ànima mateixa ha d'acostumar-se a veure, primer les ocupacions belles, després les obres belles, no les que executen les arts, sinó les dels homes de bé; després l'ànima dels quals realitzen aquestes obres belles. Com pot veure's que l'ànima bona és semblant al bell? Torna sobre tu mateix i mira. Si no veus encara la bellesa en tu, fes com l'escultor d'una estàtua que ha d'arribar a ser bella: lleva això, grata allò, poleix, allisa, fins que treu del marbre una bella figura. De la mateixa manera tu també lleva el superflu, redreça el que està tort, neteja el que està entelat per fer-ho brillant, i no cessaments d'esculpir la teva pròpia estàtua fins que es manifesti la resplendor divina de la virtut, fins que vegis la temprança asseguda en un tron sagrat. Has arribat a això? Veus això? Tens amb tu mateix un tracte pur, sense cap obstacle per a la teva unificació, sense que res aliè estigui barrejat amb tu mateix en el teu interior? Ets tot tu una llum veritable, no una llum de grandària i forma mesurables, sinó una llum absolutament sense mesura, perquè és superior a tota mesura i tota qualitat? Et veus en aquest estat? Llavors t'has fet visió. Tingues confiança en tu: encara romanent aquí, has pujat i ja no necessites guia. Dirigeix la teva mirada i mira. Perquè és l'únic ull que veu la gran bellesa. Però si mira amb les lleganyes del vici sense estar purificat, o si és feble, té poca força per veure els objectes molt brillants, i no veu res, encara que es trobi en presència d'un objecte que pot ser vist. Perquè cal que l'ull es faci semblant i connatural al seu objecte perquè pugui contemplar-ho. Mai un ull veurà el sol sense haver-se fet semblant al sol, ni una ànima veurà el bell sense haver-se fet bella. Per tant que cadascú es faci primer diví i bell si vol contemplar a Déu i la bellesa.

II. L'ÈXTASI

''V, 5, 7-8.'' Hi ha dues maneres de veure en acte. Per a l'ull, per exemple, hi ha, d'una banda, un objecte de visió que és la forma de la cosa sensible, i d'altra banda [la llum] gràcies a la qual veu l'objecte. La llum és vista per l'ull, encara que sigui diferent de la forma; és la causa per la qual veu la forma; però és vista en la forma i amb ella; per això no tenim sensació diferent d'ella, ja que la mirada es dirigeix cap a l'objecte il·luminat. Però quan no hi ha res més que la llum, se la veu de cop per intuïció. No obstant això, fins i tot en aquest cas, només la veiem perquè reposa en un objecte diferent [d'ella]; si estigués sola i sense subjecte, el sentit no podria percebre-la. Així la llum del sol escaparia sens dubte als sentits si no estigués unida a ella una massa sòlida. Però si suposem que el sol és tot llum, es comprendrà el que vull dir: la llum no estarà unida llavors a la forma d'un objecte visible, i serà visible ella sola.

Igualment, la visió de la intel·ligència aconsegueix també els objectes il·luminats per una llum diferent [d'ells]; veu realment en ells aquesta llum. Quan la seva atenció es dirigeix cap a la naturalesa dels objectes il·luminats, la veu menys bé. Però si deixa aquests objectes i mira la llum gràcies a la qual els veu, veu llavors la llum i el principi de la llum. [...]

També la intel·ligència, corrent un vel sobre els altres objectes i recollint-se en la seva intimitat, no veu ja cap objecte. Però contempla llavors una llum que no és una altra cosa, sinó que li apareix sobtadament sola, pura i existent en si mateixa.

No sap d'on ha sortit aquesta llum: de fora o de dins. Quan ha cessat de veure-la, diu: «Era interior i no obstant això no ho era.» I és que no cal preguntar d'on ve; no té lloc d'origen; no ve per partir després, sinó que de vegades es mostra i de vegades no es mostra. Per això no hem de perseguir-la, sinó esperar tranquil·lament al fet que aparegui, com l'ull espera la sortida del sol. L'astre, elevant-se per sobre de l'horitzó, sortint de l'oceà, com diuen els poetes, s'ofereix a la vista per ser contemplat. Però d'on s'elevarà aquell la imatge del qual és el nostre sol? Quina línia ha de creuar per aparèixer? Ha d'elevar-se per sobre de la intel·ligència que contempla. La intel·ligència queda llavors immòbil en la seva contemplació. No mira una altra cosa que el bell, i es torna cap a ell i es lliura a ell enterament. Alçada i plena de vigor. veu que es fa més bella i més brillant, perquè està prop del principi. No obstant això aquest no ve, o si ve, és sense venir; i apareix, encara que no venja, perquè està aquí abans que tot, fins i tot abans de l'arribada de la intel·ligència. És la intel·ligència la que es veu obligada a anar i venir, perquè no sap on ha de quedar-se i on resideix el principi que no està en res. Si a la intel·ligència li fos possible no quedar-se enlloc, no cessaria de veure el principi; o més aviat no ho veuria, sinó que seria un amb ell. Però actualment, perquè és intel·ligència, ho contempla, i ho contempla per aquesta part que no és intel·ligència en ella.

Això és alguna cosa meravellós: com està present sense haver arribat, com, no estant enlloc, no existeix cap lloc on no estigui. Causa sorpresa. Però pel qual sap, seria sorprenent el contrari.

''Vl, 7, 3135.'' Quan l'ànima s'inflama d'amor per ell, es despulla de totes les seves formes, fins i tot de la forma de l'intel·ligible que hi havia en ella. No pot ni veure-ho ni harmonitzar-se amb ell, si continua ocupant-se d'altres coses. No ha de guardar res per a si, ni el mal, ni àdhuc el bé, a fi de rebre-ho tot sol. Suposem que l'ànima tingui la sort que arribi a ella, o millor encara que la seva presència se li manifesti, quan ella s'ha apartat de les coses presents, i quan s'ha preparat fent-se tan bella i tan semblada a ell com li és possible, preparació i arranjament interiors molt coneguts d'aquells que els practiquen. Llavors ho veu aparèixer sobtadament en ella. No hi ha res entre ella i ell. Ja no són dos, sinó que els dos no fan més que un. Ja no hi ha distinció possible, mentre està allí. No sent el seu cos perquè està en ell, ni diu que és cap altra cosa, ni un home, ni un ésser viu, ni un ésser, ni res: mirar aquests objectes seria inconstancia, i ella no té ni temps ni desig de fer-ho. Ho busca i quan es presenta, ja no es veu a si mateixa sinó a ell. Què és ella, doncs, per veure? És el que ja no té temps de considerar. No canviaria res per ell, encara que li prometessin el cel sencer, perquè sap bé que res és millor i preferible al bé. No pot pujar més alt, i les altres coses, per altes que anessin, l'obligarien a descendir. En aquest estat, pot jutjar i conèixer que ell és el que ella desitjava, i pot afirmar que no hi ha res per damunt. No hi ha error aquí: on pot trobar-se una mica més veritable que la veritat? Així doncs el que diu existeix; ho diu més tard, ho diu tàcitament; l'alegria que sent no és falsa. [...] Tot el que abans era motiu de plaer, dignidades, poder, riquesa, bellesa, ciència, tot ho menysprea, i ho diu; ho diria si no hagués trobat el millor dels béns? No tem cap mal mentre està amb ell i ho veu. I si tot fos destruït al seu al voltant, ho permetria de bona gana a fi d'estar prop d'ell tot sol: tal és l'excés de la seva alegria.

Quan ho veu, ho abandona tot. De la mateixa manera que un home, quan entra en una casa ricament adornada, contempla i admira totes aquestes riqueses abans de veure a l'amo de la casa. Però quan veu i mestressa a aquest amo que no és una estàtua sinó que mereix realment ser contemplat, deixa tot la resta per contemplar-ho a ell només; fixa la mirada en ell i ja no la separa. I a força de mirar-ho ja no veu més; l'objecte de la seva visió acaba per confondre's amb la seva mateixa visió. El que primer era un objecte s'ha fet visió, i oblida tots els altres espectacles. Tal vegada mantindríem millor l'analogia si diguéssim que davant el visitant de la casa es presenta no ja un home sinó un déu, i que no apareix davant els ulls del cos sinó que omple l'ànima amb la seva presència.

''Vl, 9, 9-ll.'' El veritable objecte del nostre amor està aquí sota, i podem unir-nos a ell, prendre la nostra part d'ell i posseir-ho realment deixant de dissipar-nos en la carn. Tots els que han vist saben el que dic. Saben que l'ànima té una altra vida quan s'apropa a ell, es manté prop d'ell i participa d'ell. Llavors sap que el que dóna la veritable vida està aquí, i ja no necessita res. Al contrari, ha de rebutjar tot la resta i acontentar-se amb ell solament; ha de fer-se el sol, suprimint tot el que ha estat afegit. Llavors ens esforcem a sortir d'aquí, trenquem els llaços que ens lliguen a les altres coses, ens repleguem en nosaltres mateixos a fi que no hi hagi cap part de nosaltres que no estigui en contacte amb Déu. Aquí mateix és possible veure-ho i veure's, en la mesura en què és possible tenir tals visions. Ens veiem resplandecientes de llum i plens de la llum intel·ligible, o ens convertim nosaltres mateixos en una llum pura, un ésser lleuger i sense pes. Ens fem, o més aviat som un déu inflamat d'amor, fins que caiem sota el pes i aquesta flor es marceix.

Per què no ens quedem allà dalt? Perquè encara no hem sortit d'aquí totalment. Però arribarà un moment en què la contemplació serà contínua i sense l'obstacle del cos. [...] Si aquell que veu es veu a si mateix en aquest moment, se sentirà semblant a aquest objecte i tan simple com ell. Però tal vegada no s'ha d'emprar l'expressió: veurà. L'objecte que veu (ja que cal dir que hi ha dues coses, un subjecte que veu i un objecte que és vist; dir que els dos són el mateix, seria una gran audàcia), la qual cosa veu, per tant, no ho veu com a diferent d'ell i no es representa dos éssers. S'ha fet l'altre, ja no és ell; aquí sota no subsisteix res d'ell; s'ha fet un amb ell, com si hagués fet coincidir el seu propi centre amb el centre universal. Fins i tot aquí sota, quan es troben no són més que un, i només són dos quan se separen. I per això és tan difícil expressar què és aquesta contemplació. Com declarar que és diferent de nosaltres mateixos, si no ho veiem diferent, sinó formant un amb nosaltres, quan ho contemplem?

Això és el que significa l'ordre que es dóna en els misteris de no revelar res als no-iniciats: perquè el diví no pot revelar-se, es prohibe donar-ho a conèixer a qui no ha tingut la bona sort de veure-ho ell mateix. Com aquí no hi ha dues coses, com aquell que veu és un amb el que és vist, o unit a ell més que vist, si s'acorda després d'aquesta unió amb ell, tindrà en si mateix una imatge d'ell. L'ésser que contemplava era llavors un; no tènia en ell cap diferència amb si mateix, no hi havia en ell cap emoció; en la seva ascensió no tenia ni còlera ni desig, ni raó, ni àdhuc pensament. I ja que cal dir-ho, ell mateix ja no és: arrencat de si mateix i arrabassat per l'entusiasme, es troba en un estat de calma i assossec. No apartant-se del ser [del bé], ja no dóna voltes entorn de si mateix, sinó que roman completament immòbil, convertint-se en la immobilitat mateixa. Les coses belles ja no atreuen les seves mirades, perquè contempla per damunt la bellesa mateixa. Ha superat el cor de les virtuts com l'home que entra en el santuari deixa darrere de si les estàtues situades en el pòrtic; i és el primer que tornarà a veure quan sortirà del santuari després d'haver contemplat en ell i haver-se unit no a una estàtua ni a una imatge del déu, sinó al mateix déu. Però la contemplació que tenia en el santuari era una contemplació? No, sens dubte, sinó una manera de visió completament diferent: èxtasi, simplificació, abandó de si mateix, desig d'un contacte, repòs, coneixement d'una conformitat, si contempla el que està en el santuari. Si es mira d'una altra manera, ja res li és present.

Aquestes coses són imatges i maneres amb que els més savis dels profetes han explicat en enigmes com és vist Déu. Però un sacerdot savi comprèn l'enigma, i arribat allí, comprèn la contemplació del santuari. I encara no arribant a ell, encara que pensi que el santuari és invisible, que és la font i el principi, sabrà que al principi se li veu pel principi, i que només el semblant s'uneix amb el semblant, i no descobrirà cap dels elements divins que l'ànima pot contenir; i abans de la contemplació, demana la resta a la contemplació.

La resta és pel qual ha ascendit per sobre de totes les coses; perquè és abans que totes les coses. Perquè l'ànima, per naturalesa, es nega a anar fins al no-res absolut; quan descendeix, arriba fins al mal, que és un no-ser, però no el no-ser absolut. I contra direcció, no va a un ser diferent d'ella, sinó que entra en si mateixa, i llavors no està en una altra cosa que en si mateixa. Però quan està en ella sola i no en l'ésser, per això mateix està en ell. Perquè ell és una realitat que no és una essència, sinó que està ''més enllà de l'essència, ''a la qual l'ànima s'uneix. Si un doncs es veu a si mateix convertir-se en ell, es considera com una imatge d'ell. Partint d'ell, progressa com una imatge fins al seu model (arquetip) i arriba per fi del viatge. Si l'home decau en la contemplació, pot reavivar la virtut que hi ha en ell. Comprèn llavors el seu bell ordre interior i recobra la seva lleugeresa d'ànima. Per la virtut arriba fins a la intel·ligència, i per la saviesa fins a ell. Tal és la vida dels déus i dels homes divins i bienaventurados: alliberar-se de les coses d'aquest món, viure sense trobar plaer en elles, fugir solament cap a ell solament.

lll. L'U. LA TEOLOGIA NEGATIVA

''V, 3, 13.'' L'un és anterior al ''alguna cosa. ''Per això en veritat és inefable. Amb qualsevol cosa que es digui, es dirà ''alguna cosa. I ''el que està més enllà de totes les coses, més enllà de la més alta intel·ligència [el que està més enllà] de la veritat que hi ha en totes les, coses, no té nom. Perquè aquest nom seria una cosa diferent d'ell. No és una cosa més, ni té nom perquè res es diu d'ell [com d'un subjecte]. No obstant això tractem de designar-nos-ho a nosaltres mateixos tant com sigui possible.

''V, 3, 14.'' -Com podem llavors parlar d'ell? --Podem parlar d'ell, però no expressar-ho. No tenim d'ell ni coneixement ni pensament. --Com podem parlar d'ell si no ho coneixem? --Perquè sense aprehenderlo pel coneixement, no ens quedem del tot sense aprehenderlo. Ho aprehendemos prou per parlar d'ell, però sense que les nostres paraules ho expressin en si mateix. No diem el que és, sinó que diem el que no és. Parlem d'ell en parlar de les coses que li són inferiors. Però res impedeix que ho aprehendamos sense expressar-ho amb paraules. Igual que els inspirats i els possessos veuen fins a un cert punt que tenen en si una mica més gran que ells; no veuen el que és, però dels seus moviments i de les seves paraules treuen un cert sentiment del que els mou, encara que aquests moviments siguin diferents del que els mou. I sembla que nosaltres tenim una relació anàloga amb ell. Quan aconseguim la intel·ligència pura i podem usar-la, veiem que ell és la intimitat mateixa de la intel·ligència, el que dóna l'essència i els seus elements. Ell no és res de tot això, és superior al que nosaltres anomenem l'ésser, és massa alt i massa gran per ser anomenat ésser. Superior al verb, a la intel·ligència i a la sensació, ja que ell les ha donat, no és cap d'ells.

''V, 5, 6.'' L'essència nascuda de[l un] és forma, perquè no pot dir-se que l'un engendri una altra cosa [que una forma]. Però no és la forma d'alguna cosa, és la forma de tot que no deixa fora d'ella cap altra [forma]. És doncs necessari que l'un sigui sense forma. Sent sense forma, no és essència, perquè l'essència ha de ser ''això o allò, ''per tant un ser determinat. Ara bé, no és possible comprendre l'un com alguna cosa concret, perquè no seria ja el principi, sinó només allò que enunciaríeu. Si d'altra banda, el ser engendrat conté totes les coses, per quin d'elles designaríeu a l'un'? ja que no és cap d'elles, només pot dir-se que està més enllà de totes. I aquestes coses són els éssers i l'ésser; per tant està ''més enllà de l'ésser. ''Dir que està més enllà de l'ésser, no és a dir que és això o allò, ja que res s'afirma d'ell; no és a dir el seu nom, només és afirmar que no és això o allò. Aquesta expressió de cap manera ho tanca, perquè seria ridícul tractar de tancar una immensitat com la seva. Pretendre fer-ho és apartar-se del camí que condueix al feble vestigi que podem tenir d'ell. De la mateixa manera que, per veure la naturalesa intel·ligible, és necessari no tenir cap imatge de la coses sensibles i contemplar el que està més enllà del sensible, així també per veure el que està més enllà de l'intel·ligible, és necessari apartar tot l'intel·ligible. Gràcies a l'intel·ligible es coneix la seva existència; però per saber què és, cal abandonar l'intel·ligible. D'altra banda la seva qualitat és no tenir qualitat. El que no té ''quidditas ''tampoc té qualitat. No veieu sofrir en la incertesa del que s'ha de dir: perquè parlem d'una cosa inefable, i li donem noms per designar-nos-la a nosaltres mateixos com podem. Tal vegada aquest nom d'un no conté res més que la negació del múltiple. Els pitagòrics ho designaven simbòlicament entre ells per Apol·lo, que significa la negació de la pluralitat. Si la paraula un, i la cosa que designa, es prengués en un sentit positiu, [el principi] es faria menys clar per a nosaltres que si manqués completament de nom. S'empra la paraula un per començar la investigació pel nom que designa la màxima simplicitat; però finalment cal negar-li fins i tot aquest atribut que no és més digne que els altres de designar aquesta naturalesa que no pot conèixer-se per l'oïda, ni pot comprendre-la el que la sent nomenar, sinó tal vegada solament el que la veu. I àdhuc, si el que la veu tracta de contemplar la seva forma, no la coneixeria.

''Vl, 7, 38.'' No diguem tampoc que és, perquè no té necessitat de ser. No diguem tampoc que és bo, perquè això només convé a una cosa de la qual es diu que és. Si diem que és. no és en el sentit amb que es diu una cosa d'una altra, sinó per designar que és. Dir d'ell que és el bé, no és a dir que el bé li pertany com a atribut, sinó que és designar-ho a ell mateix. Tampoc pot dir-se: bé, sense fer-ho precedir de l'article. perquè si se suprimeix l'article, no hi ha res que designar. [...] --Però, qui admetrà que una naturalesa així no tingui el sentiment de si mateixa'? Per què no tindrà aquest coneixement: jo sóc?--Això no és possible. --Per què no dirà de si mateix: jo sóc el bé? --Perquè seria també dir d'ell que és.--Però dient simplement: el bé, què afegirà? Sens dubte pot pensar-se el bé sense afegir que és, si no s'atribueix a un subjecte. Però el que es pensa a si mateix com el bé haurà d'absolutament pensar: jo sóc el bé. Si no, pensarà el bé, però no tindrà present que aquest pensament és ell. Ha de doncs pensar: jo sóc el bé.--Si el bé és aquest pensament mateix, serà el pensament no d'ell mateix, sinó del bé, i ell no serà el bé sinó el pensament. Si el pensament del bé és diferent del bé, cl bé és doncs anterior al pensament que té d'ell. I si és anterior al pensament, es basta a si mateix i per ser el bé no necessita pensar-se a si mateix. Per tant no és quan bé que es pensa, sinó quan serà un ser determinat. Així doncs no li pertany res més que una certa aplicació simple a si mateix.

''Vl, 8, 19-20.'' Sens dubte cal comprendre en aquest sentit la frase enigmàtica dels antics: està ''més enllà de l'essència. No ''vol dir només que engendra l'essència, sinó que no és esclau d'una essència. És principi de l'essència que no ha fet per a ell, sinó que l'ha deixat fora d'ell perquè no necessita d'un ser que ell hagi fet.

--Què ocorre doncs? No resulta d'això que ha existit abans de néixer? Si es produeix a si mateix, mentre que és produït, no existeix encara; però mentre que produeix. existeix ja. Per tant, existeix abans de si mateix, si és un propi producte.--Cal respondre que no ha de considerar-se un producte, sinó un productor. La seva producció de si mateix està lliure de tota trava, no té com a fi executar una obra, és un acte que no realitza un treball sinó que és treball tot ell perquè sencer. [Ell i la seva producció de si mateix] no són dues coses, sinó una sola.

No cal témer posar un acte sense un ser [que actuï] perquè és l'acte primer; sinó que cal pensar que aquest acte és ell mateix el seu subjecte. Si es posa com un subjecte sense acte, és defectuós, ell que és el principi, i és imperfecte, ell que és més perfecte que tot. Si s'afegeix l'acte al subjecte, no se li conserva la seva unitat. ja que l'acte és més perfecte que l'essència. i ja que el principi és perfecte, se segueix que és acte. Quan actua, és ell mateix. No pot dir-se que existia abans de néixer, perquè [quan actua] ja està sencer. El seu acte doncs no està sotmès a una essència, sinó que és pura llibertat. Així [l'u] és per si mateix el que és. Si estigués mantingut en l'existència per una altra cosa, no seria el principi que procedeix de si mateix. Si es diu, i amb raó, que es conté a si mateix, és que es produeix ell mateix; ja que el que conté a una cosa per naturalesa, fa, també primer que existeixi. Si hi hagués un temps en què hagués començat a ser, podria dir-se, en sentit propi, que ell s'ha produït. Però si és el que és abans de tota l'eternitat, en dir que s'ha fet ell mateix, es vol dir que l'acte de fer i ell coincideixen. El seu ser és un amb la seva producció i en certa manera amb la seva generació eterna.

''VI, 9, 3.'' Sent la naturalesa de l'un de productora de totes les coses, no és res del que produeix. No és una cosa, no té qualitat ni quantitat, no és ni intel·ligència ni ànima, anus està en moviment ni en repòs, no està en un lloc ni en el temps»; ella és en si, essència aïllada de les altres, o millor encara, és sense essència perquè és abans de tota essència, abans del moviment i el repòs; ja que aquestes propietats es troben en l'ésser i ho fan múltiple.

--Però, si no està en moviment, com no està en repòs? --Perquè una d'aquestes propietats, o ambdues, es troben necessàriament en un ésser, ja que el que està en repòs participa del repòs i no és idèntic al repòs; per tant el repòs és un accident que se li afegeix, i llavors ja no és simple. Diem que és una causa. Però això és atribuir un accident no a ell, sinó a nosaltres: és a dir que tenim una mica d'ell, mentre que ell roman en si mateix. Parlant amb exactitud, no ha de dir-se això ni allò, sinó tractar d'enunciar amb paraules els nostres propis sentiments, abordant-ho des de l'exterior i donant tornades entorn d'ell, unes vegades d'a prop, una altra vegades més lluny, per les dificultats que presenta.

''Vl, 9, 6.'' Tampoc cal dir d'ell: està amb si mateix sota pena de no conservar-li la seva unitat. Ha de negar-se-li l'acte de pensar i de comprendre, el pensament de si mateix i de les altres coses. Cal situar-ho, no en la categoria dels ens pensants, sinó més aviat en la de pensament, perquè el pensament no pensa, sinó que és la causa que un altre pensi; i la causa no és idèntica a aquest efecte. Per tant el que és causa de totes les coses, no és cap d'elles. Tampoc cal anomenar-ho bé, perquè produeix el bé. Però en un altre sentit, és el bé que està per sobre de tots els altres béns.

IV. LA PROCESSÓ DELS ÉSSERS

''1, 8, 7.'' En la qüestió de la necessitat del mal, pot respondre's també així. ja que el bé no existeix solament, hi ha necessàriament en la seriï d_ les coses que surten d'ell, o si es vol que descendeixen o s'aparten d'ell, un terme últim després del com ja no pot ser produït res més. Aquest terme és el mal. Hi ha necessàriament alguna cosa després del primer; per tant hi ha un terme últim. Aquest terme és la matèria que ja no té cap part de bé. Tal és la necessitat del mal.

''Ill, 8, 9-10.'' El principi no és totes les coses. sinó que totes les coses procedeixen d'ell. No és totes les coses; no és cap d'elles a fi de poder produir-les totes. No és una multiplicitat a fi de ser el principi de la multiplicitat, perquè el generador és sempre més simple que el generat. Si ha produït la intel·ligència ha de ser més simple que ella. Suposant que l'un sigui totes les coses, o bé serà totes les coses una a una, o bé serà totes alhora. Si és un conjunt de totes les coses, serà posterior a les coses; si és anterior a elles, serà diferent d'elles; si és simultani a elles. no serà el seu principi. I és necessari que sigui principi, i per tant que sigui anterior a totes les coses a fi que totes vengen després d'ell. I [d'altra banda] si és cada cosa una a una, qualsevol cosa serà idèntica a qualsevol cosa, tot es confondrà, no hi haurà cap distinció. Per tant l'un no és cap dels éssers, sinó que és anterior a tots els éssers.

Així doncs què és? La potència de tot. Si no és, res existeix, ni els éssers, ni la intel·ligència, ni la vida primera ni cap altra. Sent la causa de la vida, està per sobre de la vida. L'activitat de la vida, que és tot, no és primera, sinó que raja d'ell com d'una font. Imagineu una font que no té origen; dóna la seva aigua a tots els rius, però no s'esgota per això, roman tranquil·la [en el mateix nivell]. Els rius sortits d'ella confonen al principi les seves aigües, abans que cadascun prengui el seu curs particular, però ja cadascun sap a on ho arrossegarà el seu fluir. [Imagineu també] la vida d'un arbre immens. La vida circula a través de l'arbre sencer; però el principi de la vida roman immòbil; no es dispersa per tot l'arbre sinó que té el seu seient en l'arrel. Aquest principi proporciona a la planta la vida en les seves manifestacions múltiples. I ell roman immòbil. No és múltiple i és el principi d'aquesta multiplicitat.

No hi ha en això res sorprenent. [...] El principi no es reparteix en l'univers. Si es repartís, l'univers periria; i no renaixeria més si el seu principi no romangués en si mateix i diferent [d'ell].

''V, 2, 1-2.'' L'un és totes les coses i no és cap d'elles. Principi de totes les coses, no és totes les coses; però és totes les coses ja que totes en certa manera tornen a ell; o més aviat des d'aquest punt de vista no són encara, però seran.--Com vénen de l'un, que és simple i que en la seva identitat no mostra cap diversitat, cap doblez?--Perquè cap està en ell, totes vénen d'ell. Perquè el ser sigui l'un no és l'ésser, sinó el productor de l'ésser. L'ésser és com el seu primogènit. L'un és perfecte perquè no busca res, no posseeix res i no necessita res. Sent perfecte, sobreabunda, i aquesta sobreabundancia produeix una altra cosa. La cosa produïda es torna cap a ell, és fecundada i tornant la seva mirada cap a ell, es fa intel·ligència. La seva detenció, amb referència a l'un, la produeix com ser, i la seva mirada tornada cap a ell, com a intel·ligència. I com s'ha detingut per contemplar-ho, es fa alhora intel·ligència i ser.

Sent semblant a l'un, produeix com ell, vessant la seva múltiple potència. El que produeix és una imatge de Si mateixa. Es vessa com s'ha vessat l'un, que és abans que ella. Aquest acte, que procedeix de l'ésser, és l'ànima. I en aquesta generació la intel·ligència roman immòbil. El mateix que l'un, que és abans que la intel·ligència, roman immòbil produint la intel·ligència.

Però l'ànima no roman immòbil en produir; es mou per engendrar una imatge [de si mateixa]. Tornant-se cap a [el ser] d'on procedeix, és fecundada; i avançant amb un moviment invers, engendra aquesta imatge de si mateixa que és la sensació i la naturalesa vegetal. Però res està separat ni tallat del que li precedeix. Així cl ànima sembla progressar fins a les plantes. Progressa d'una certa manera, perquè el principi vegetatiu li pertany: però no progressa sencera en les plantes perquè, en descendir fins a aquí, produeix una altra hipóstasis per aquesta mateixa processó i per benevolència cap als seus inferiors. Però deixa que romangui immòbil en si mateixa aquesta part superior de si mateixa que està unida a la intel·ligència i constitueix la seva pròpia intel·ligència.

La processó s'efectua doncs del primer a l'últim. Cada cosa roman sempre en el seu lloc. La cosa produïda té un rang inferior al seu productor. I cada cosa .es fa idèntica a la seva guia mentre que ho segueix. [...]

Així totes les coses són el principi i no són el principi. Són el principi perquè deriven d'ell; no són el principi perquè aquest roman en si mateix en donar-los l'existència. Totes les coses són doncs com un camí que s'estén en línia recta. Cadascun dels punts successius de la línia és diferent, però la línia sencera és contínua. Té punts sempre diferents, però el punt anterior no mor en el qual ho segueix.

''V, 3, 12.'' És raonable admetre que l'acte que emana d'alguna manera de l'un és com la llum que emana del sol. Tota la naturalesa intel·ligible és una llum. Dempeus en el cim de l'intel·ligible i per sobre d'ell regna l'un, que no llança fora de si la llum que irradia. O encara admetrem que l'un és, abans de la llum, una altra llum que resplandece sobre l'intel·ligible romanent immòbil. L'ésser que ve de l'un no se separa d'ell i no és idèntic a ell; no manca d'essència i no és com un cec: veu, es coneix a si mateix, és el primer [ser] que coneix. L'un està més enllà del coneixement, igual que està més enllà de la intel·ligència, no té més necessitat de la intel·ligència que d'una altra cosa. El coneixement està en una naturalesa de segon rang. Perquè el coneixement és una certa unitat; i ell és simplement unitat. Si fos una certa unitat, no seria l'un en si. I l'un és anterior a qualsevol cosa.

''Vl, 9, 9.'' En aquesta dansa [sagrada] es contempla la font de la vida, la font de la intel·ligència, el principi de l'ésser, la causa del bé, l'arrel de l'ànima. Totes aquestes coses no es vessen d'ell disminuint-ho, perquè no és una massa corpòria: d'una altra manera, serien peribles els seus productes, i són eterns perquè el seu principi roman idèntic a si mateix. No es reparteix entre ells, sinó que roman sencer. Per això els seus productes són també permanents, com la llum que subsisteix mentre subsisteix el sol. Perquè no hi ha cort entre ell i nosaltres, ni estem separats d'ell, encara que la naturalesa corpòria, en introduir-se, tira de nosaltres cap a ella. Per ell ens és donat viure i conservar-nos; però no retira els seus dons; continua sempre donant-nos-els, mentre sigui el que és.
{{Ref|Ref=''Ennèades (selecció),'' de R. Verneaux'', Textos dels grans filòsofs. Edat Antiga,'' Herder, Barcelona 1982, p.113-129.|Títol=Ennèades (selecció),'' de R. Verneaux'', Textos dels grans filòsofs. Edat Antiga,|Cita=true}}
{{InfoWiki}}